Reflexions amb pedals

Cada volta que algú en diu, "Ché, però qué fas tantes hores sentat sobre la bici (i més ara amb un puto grà) maxacant-te "in textremis" a la teua edat?". "Si ja no vas a guanyar cap carrera, home!". Es esta una pregunta amb fàcil contestació, normalment solc contestar que "en relaxa i en manté amb una forma física aceptable (i tot siga dit, també controle un poc el pés).

Però això no és la veritat, la burra es, quant més la practiques, una pasió més que una finestra a la evasió de la voràgine diaria... LA BURRA es al final com la dona, li coneixes totes les parts, la cuides, li poses un "apodo", saps com reaccionará segons lo que li faces, sues damunt de ella, de vegades el fa "caurer de la burra" i aixina i tot no pots evitar tornar a ella ;-)

Pedalejar és fàcil, sobretot amb una bicicleta del Carrefour i per pla, pero si vols DISFRUTAR pujant, fer descensos tècnics i rodar per sendes complicades, fer rutes de mínim 60Kms amb quant més desnivell millor no importa si fa fret, plou o neva, tampoc si has dormit 4 hores i has de alçar-te a les 6.30h amb el temps just de llevar-te les lleganyes i juntar-te amb els companys de fatigues, cal estar en forma... FÍSICA I MENTAL. Una part important d'aquest prisma que moldeja el món que rodeja al BTT es, com no, ELS AMICS. Els necessites per que t'ajuden a pujar eixes punyeteres costeres que no s'acaven mai, el repten per a baixar eixes trialeres per les que quant passes t'acollones i l'adrenalina asoma per els poros de la pell, el proposen noves rutes, "la descoverta" eixe tipo de ruta que no sas quant durará, ni si t'agradará, però allí estàs el día D, esperant a vorer qué passa, amics per compartir l'esmorçar... el dinar.... i el sopar, companys que t'ajudaràn quant trenques la bici, que el deixarán eixes ferramentes que no portes i que el bufaran amb xupos després de l'esmorçar. Fer BTT també es disfrutar de la NATURA amb respecte. Al fi i al cap, els btteros tinguem algo de "verds", solem respectar les senyals, som respetuosos i no deixem emprenta en la serra. Després de tot, es el nostre "camp de fútbol". Portem màquines silencioses (no com altres que a banda de auyentar a tot bitxo viu, maxaquen els camins), mentres pujes els ports no sents altra cosa que l'alé del company, o amb una poca sort, el teu cor bategant a bon ritme, ritme alt, dels més alts que pots aguantar no més de 100 mts, però si el company es retira als 90mts, mai ningú sabrà quants metros més hagueres aguantat a eixe ritme, ritme que el porta cada vegada anar més lluny, més alt, més ràpit (com el Baró de Cubertin), i quant ja estàs tornat a casa, comences a pensar "el diumenge que bé aon anem?", ja estàs pensant en la pròxima tortura, a casa t'esperen per a dinar, tú encara has de duxar-te. Dines i t'amagues. Estàs mort, no tens forces per a rés, els genolls punxen i el cap presiona quant t'alces, estas tan cansat que no pots becar fàcilment, però el sents bé, t'has cremat però "xé qué bò", saps que pots fer més, i penses que amb la BTT, com en tot, o vas més o vas a menos, pero mantindrer no es possible, i clar, vols anar a més i penses, "quina podria ser la pròxima"?. Molaría fer algo diferent, una ruta per montanyes desconegudes, més dura, més llarga, més bonica, esmorçars més llargs, més tertulia, més diversió, més sendes, més pistes, mes, mes, mes,... estaría bé que cada diumenge forem el doble de gent compartint el mateix concepte, però això és utòpic... si ja els pocs que som a voltes no mos aclarim ;-)))

Vinga và, nenazas, que el diumenge cal matinar i "VENTILARSE". CITIUS, ALTIUS, FORTIUS!!!